dijous, 19 de maig de 2011

Per les denúncies se'l recordarà (4a part)

Continuem en les denúncies a veïns de les Coves….

Des que es va començar a parlar de denúncies, em vaig aficionar a vore les gravacions que Toni Albella fa del plens de l'Ajuntament i fer-ne un seguiment. Això de “m'han dit”, “he sentit…, no sempre s'ajusta a la realitat.  El tema de les denúncies em semblava i em sembla molt greu. Primer pels fets que es denunciaven, gravíssims. Delit electoral, delit mediambiental, prevaricació, falsedat documental, injuries…. I segon per les persones denunciades. Mai m'he pogut imaginar als denunciats com a delinqüents. Però també perquè jo sento un rebuig especial quan es tracta de denúncies a veïns del poble. Un dels motius és una reflexió que em va fer fa molts anys, el Sr. Julio Espinosa, aleshores Jutge de Pau de les Coves, a qui sempre li estaré agraït. Gràcies a ell vam resoldre un conflicte que d'haver-lo portat als Jutjats sempre m'haguera penedit; perquè  no s'haguera resolt el problema i també perquè haguera creat una enemistat que duraria per sempre .
Així que quan escolte que càrrecs públics del meu Ajuntament han denunciat a gent del poble, se m'arise  la pell. Però cal escoltar-ho i assabentar-se de tot.
Un agafa consciència del perill al que està exposat aquell covarxí que “no pensa com cal”. Malgrat tot, jo sempre m'he sentit segur, creia que era immune a este coses. Ignorant de mi!

Era divendres i quan va sonar el despertador, em va agafar eixa joia de cap de setmana. Era divendres i faria nit a casa.  Al poble, a casa meva, dormiria al meu llit, soparia amb la família. Tindria un parell de dies o tres, segons com    estaria la feina el dilluns,  per a dedicar-me a la meua segona ocupació,  la de llaurador. Després de fer el més urgent fins i tot em quedarien unes hores per anar a l'hort  que em faig a la sènia de la família.
Però l’alegrieta de divendres no duraria gaire. Al poble m'esperava un requeriment del Sr. Alcalde. En un termini de quinze dies havia de presentar proves que acreditaren la meva residència a les Coves de Vinromà. Es veu que els quatre regidors del Partit Popular, Miguel Zaragozà, Cristina Orient, Andrés Sales i Juan Zaragoza havien denunciat davant l'Institut Nacional d'Estadística que unes persones estaven empadronades a les Coves de manera irregular i jo era un d'ells. I….. això com es fa? En la meua vida havia hagut d’ “acreditar mi residencia efectiva en este municipio”.  Des que he nascut que he viscut sempre a les Coves. Bé els últims anys entre les Coves i un altre lloc, per motius de feina, però no sabia que això i estar empadronat al teu poble  podria  qualificar-se d'irregular o d'il·legal.  Sorprès i també enfadat me'n vaig a fer una cervesa i em trobo  que dos dels meus amics també havien rebut la mateixa notificació. Poc a poc ens vam assabentar què més de vint persones estaven en la mateixa situació. Clar la incredulitat era comuna: “Però com pot ser açò?!,”  “i ara què he de fer?!”. “Però si sempre he estat empadronat al meu poble!”, “Però si jo ja més de deu anys!”, “I jo més de vint!”, cada un deia la d'ell. Bé, ens va molestar però no teníem altra opció si volíem continuar estan empadronats a ca nostra. O això creiem.
Les explicacions  van ser  contundents: o contesteu dintre del termini que dóna la llei, o s'inicie un expedient de baixa.
Ens vam espavilar i vam contestar al requeriment. Alguns van parar a la gestoria per a que  els prepararen els escrits, i… a pagar. Altres vam contestar com vam saber. Amb això, a tots ens semblava que ja estava tot fet. Ignorant de mi!
Oblidar-se de les coses dolentes és un bon sistema per a viure sa i en pau. Així no fas rancúnia, ni ràbia, ni ira, ni odi… Jo, fidel a este sistema, ja m'havia  oblidat de l'assumpte, quan a principis d'enguany torne a rebre un altre requeriment. Este era un poc més fort: aquí ja es fa referència a possibles multes, infraccions a la llei Electoral, etc 
I què voleu que presente més? Si ja he demostrat que fa un grapat d'anys que estic empadronat a les Coves. Massa diria, perquè un ja té una edat (tan de bo en foren només divuit). He demostrat que tinc ací la meua casa, la meua família i aquí faig qualsevol altra activitat que no siga el treballar. Cosa que he de fer fora de les Coves, molt al meu pesar.
Així, per què una altra volta el mateix?

És que hi ha gent que diu que no tinc el dret d'estar empadronat aquí.
He tornat a mirar i escoltar els plens i ara sí que m'he sentit identificat del tot. Jo sóc un dels que diuen no visc al poble, ho no visc al poble prou temps per a tindre dret a estar empadronat a ca meua. Sóc un d'aquells als que no els cau la rosada al damunt. Ojalà els bancals dels meus pares em donaren per a viure dignament i poguera tindre la rosada a l'esquena alguna vegada. Sóc també aquell a qui podeu trobar a un enterro, a una boda o a la barra d'un bar del poble de les Coves.  En resum, sóc un que no deuria de tindre el dret a estar empadronat  i  votar al seu poble. Eixe mateix dret que tenen els estrangers, a qui no se’ls  qüestiona el  participar en l'elecció de qui serà el nostre Alcalde els propers quatre anys. Com tampoc se li qüestiona a persones que fins i tot formen part de la llista del PP de les Coves. Però a mi sí.

Amb la sospita de poder estar ja de baixa, vaig voler saber si estava al cens electoral. Primer una senyoreta molt amable em va dir que per telèfon eixa informació no es pot donar i com que, per raons de feina, no vaig poder anar en persona els dies que marca la llei, quan vaig anar em van dir que ja no es podia consultar el cens. Estaven fora de termini.  Així que continue amb la incògnita de  no saber amb certesa si podré o no votar al meu poble. Aniré però  amb la por al cos de què el meu dret a votar i decidir el futur del meu poble se n'haja anat al limbe. I si ho faig el delit podria ser tan i tan gran com per a donar part a la Justícia, per a què condemne a qui siga. A mi, a l'alcalde,  o al que passava per allí i no pensava “com cal”.

Ah! voleu que us explique el que em va dir el Jutge Julio Espinosa a mi i al meu pare?...
“Mira ara teniu un problema que us preocupa i també vos fa mal. Imagineu-vos com voreu este problema, dintre d'uns tres o quatre anys. Veritat que es veu menys important? Si ara fiqueu una denúncia, d’ací tres o quatre anys el problema s'haurà multiplicat per deu. Només la paraula denuncia té un poder negatiu impressionant. Si fiques una denúncia a un veí del poble, que has de vore quasi tots els dies la discòrdia la tens assegurada. Fins i tot pots engendrar odi, que és el pitjor.  Feu-me cas, parlem, intentem qualsevol remei”.
Així ho vam fer. Efectivament als quatre anys el conflicte només era  una anècdota. Julio Espinosa, malauradament  ja no ho va vore. Però del seu consell encara  el recorde i l'explique per vore si d'esta saviesa  algú pot traure profit. Clar que per a això cal una mica d'humilitat, menys arrogància i ganes d'aprendre.