dimarts, 10 de maig de 2011

Jo, íntimament, em confesso

Des de sempre, des de menut quan anava a l’escola amb els meus companys, però ara de més major, i des de fa uns quants anys (des que hem entrat en el segle XXI, si fa no fa), que sento unes pessigolles, una temptació, un neguit, uns desitjos continus i desenfrenats de fer-me, a més de músic (que ja ho sóc), de fer-me polític, i arribar a ser, per ara, Alcalde del meu poble.
I això no és per cap vocació de servei públic desinteressat que tinc frustrat des de la infantesa, per la incomprensió paterna, ja que ell sempre m’ha animat a ser el que vulga, encara que polític millor. Ni tampoc és perquè jo em considero especialment dotat per a tractar la gent i escoltar els seus problemes, no, tampoc és això!. Ni perquè haja estat tota la meua vida preparant-me i estudiant (açò on s’estudia?, què cal estudiar?) per a desenvolupar aquesta tasca, que jo considero servil i mal pagada. No, no és això!. Ni tampoc és perquè vull treballar en solucionar els problemes municipals i veïnals, no!, que això ja ho fan els funcionaris municipals, que suen els projectes, atenen les visites, cobren poc i estan agraïts. Ni perquè, sincerament i amb modèstia, em considero més intel·ligent i llest que els demés, no, sincerament no!, i m’heu de perdonar que encara tot i reconèixer públicament que tinc moltes limitacions, per a no trobar entrebancs en el meu camí i si algú em vol picar la cresta, pels mitjans que siguen, el margino i l’aparto, què li farem?, la política és així!.
Si la vanitat, la supèrbia, la cobdícia, la luxúria, la prepotència, l’estupidesa, l’orgull, l’enveja, la fantasia, la mentida i la clarividència són coses que tenim en comú tots els humans normalment constituïts, i sense les quals coses la vida individual i col·lectiva no funcionària, com JO, que estic superdotat en aquestes coses tan humanes i necessàries per a la vida actual, no puga confessar-vos íntimament els meus desitjos més profunds i innegociables.
Íntimament, em confessaré, us ho diré, vull ser Alcalde del meu poble, per a ser el protagonista, el “namber one”, el director, el solista, el mort a l’enterrament, el centre de l’univers...però sobretot i especialment, pels aplaudiments de la gent. Em passa com a la Lola Flores (q.p.d.):”zoi la meor, zin vuetro aplauzo no zoi nà, no zé viví”.
I quina felicitat de “namber one” el tenir el selló més gran a la corporació municipal, i no ser un ximple regidor; quin orgull més sublim anar darrere el capellà a les processons i ser el centre envejat de totes les mirades...i el poder de traure el mocador al balcó, després del clam ensordidor i constant de tota la plaça, per donar bous perquè jo vull! Què? Què em dieu d’això? Insuperable!. I el poder gaudir d’una targeta municipal de crèdit, i poder gastar a “tutti pleni” en viatges, sopars i representacions dels meus votants, si els ho justifico dient-los que ho faig per ells i el seu benestar, que no passa res, que els diners van més que vénen... Quina superioritat! Ah! Però quan vas per ahí i dius: “sóc el que mana al meu poble, sóc el principal..” quina satisfacció més profunda!, qui m’ho havia de dir a mi que passaria per aquestes situacions tan encisadores? Una passada!
Però “l’acabose”, el clímax, la felicitat màxima, l’insuperable, són els aplaudiments. Imagineu-vos una sala plena, de tres-centes cinquanta persones o més, amples, ben assegudes i atentes, engrescades per mi, l’Alcalde (bo, que us dic que vull ser-ho) que els promet tot el que en eixe moment em ve al cap, sense pensar (que si penses molt et fatigues, i si els fas pensar es distrauen), que els ho pagaran tot, que ací estic jo que per això pinto prou, que puc prometre i promet, que estaré a la dreta del déu parot, i...bla,bla,bla,.. i allò abarrotat de gom a gom, esclata en un crit de gràcies, en un aplaudiment frenètic, en tres o més minuts d’ovació tancada, ferma, que es perllonga uns minuts més, i la claca cridant: Bravo! Bravo! i JO, morint-me davant ells, allí damunt exposat al orgasme de felicitat que hauria de ser etern, a l’explosió d’emocions insuperables, a tocar el cel i desmaiar-te a lo “preisler”.. Els aplaudiments desequilibren les persones que poden arribar a pensar ser com déus, però ahí està la gràcia, el desig de provar-ho, de gaudir-ho.
De manera que ja em direu com no m’ha de fer enveja l’Alcalde del meu poble, i com tinc tot el dret, amb tot el que us he confessat, d’aspirar a l’Alcaldia del meu poble; ja sé que per al dia 22 de maig no podrà ser, que no sóc candidat, que us ho he confessat massa tard, però us ho dic per a properes convocatòries, que em tingueu present, que sóc un valor a l’alça i em faré de valer molt en aquesta època de crisi perquè jo no dic mentides.
Bo, i com veig que he connectat amb vosaltres, us acabaré de dir-vos el meu secret màxim: el ser Alcalde del meu poble, tampoc és que m’engresca a morir, però sí que ho veig com un primer pas per a fites més altes, sí, sí, més altes, i enrocar-me en l’alta política capitalina i capitalista, encara que tinga els peus de fang i em pelen per darrere, i visca ric o pobre amb la política,.. però, sincerament, dieu-m’ho: qui és capaç de privar-se dels aplaudiments de tota una plaça de bous de València, plena de gom a gom, i aplaudint amb ràbia, i cridant-te Torero! Torero!

I... conte contat, conte acabat.
Nota de l’autor:  si hi ha pareguts amb la realitat, és pura coincidència

                                   Un covarxí aspirant a ser un futur Alcalde.