diumenge, 17 d’abril de 2011

La tieta i el Foi- Foi!

Ja ho diu la tieta a tots els que la volen escoltar, amb veu d’ovelleta, molt modoseta, volent semblar educada: “la llista no són les persones, la llista és el meu nebodet que suca de la cassola, que té la mà dins d’ella”… Quines coses, veritat, segurament, que per proximitat de la tieta al nebodet, això constitueix tota una declaració de programa polític, el viure sucant de la cassola, el viure subvencionat, el que ens paguen les nostres pròpies despeses (serà això de tenir targeta que paguen els altres?), com si nosaltres no fórem prou grans per a buscar-nos la vida i viure sense dependre de ningú ni de res. Com es nota que no han eixit pel món, que no han treballat en equip, que no saben que veuen més molts ulls i moltes sensibilitats, i moltes interpretacions de la vida, que l’opinió d’un sol cap-líder-prepotent.
I també ho diu la tieta, que vindran de Castelló, uns assessors per a que els diguen com ha de ser la seua llista, que s’acomode a un cap tan “especial”, tan visionari, tan irrepetible,… Déu ens lliure d’aquestos personatges que ja en vam tenir un quaranta anys i una guerra! I als assessors que vénen de Castelló els esperen amb la boca oberta, tot són gràcies, són tan sabuts,... I als covarxins que també vénen de Castelló els denuncien (bo, als que no els voten a ells). També tota una declaració d’intencions, els seus veïns covarxins de tota la vida, com pensen diferent a ell, se’ls vol treure de damunt denunciant el seu dret d’estar empadronats allí on tinguen casa habitable, allí on han nascut i tenen les seues propietats i paguen els seus impostos i, a més, intervenen en la vida del dia a dia de les Coves; però com fent aquesta política es queda sol, alhora, com un gran coneixedor de la sensibilitat i cultura forana, de la seua idiosincràsia, del pensar dels nouvinguts (solament dels que poden votar), se’ls fica a casa, els obre els braços i les portes del partit fent-los festes i festetes (ajonetes!, però el divendres 15 els crits, a la seu del partit, arribaven a la plaça Les Aules), i prometent-los que ells ja són més que “els altres covarxins” per a tot (i ells, com no són llestos, s’ho creuen), això sí a canvi del seu vot, que cal assegurar-lo per correu, ja que aquell dia molts se n’obliden d’anar-hi. És que clar, si no fa això i vol ser l’alcalde d’un poble xicotet, on tots ens coneixem… si comença denunciant (ell mateix o el seu voltant) davant els tribunals els Alcaldes (present i anterior), els funcionaris de l’Ajuntament, la Plataforma Antiabocador, veïns que es construeixen una granja, o una casa, o troben alguna cosa per Internet, a moltíssims veïns del cens electoral… qui queda per a votar-lo? Només aquells que l’adoren, si no manipula els nouvinguts, als quals no els va ni els ve res del que passa a les Coves i només volen guanyar diners i entornar-se’n cap a ca seua. Ah! i els jutges mai li donen la raó, eixa una altra! Tanta feina i tant ficar-se en evidència per a no res.
I encara diu la tieta que ja veurem “la bomba”, que quedarem esmaperduts, primfilats i bocabadats, que és un fitxatge, no tan car com el de Cristiano Ronaldo, però molt més espatarrant, més mediàtic, més d’anar per casa del mundo mundial. I ahí sí que no sé què dir, no tinc paraules perquè ja estic molt xafat, molt fet pols, només puc preguntar-li com diu la cançó: Y quién es él? En qué lugar se enamoró de ti? De donde es? A qué dedica el tiempo libre?...
Per això també cal dir-ho, tots estem en un neguit, ni dormim, ni mengem, ni surem,… estem immersos dins un misteri: entre la bomba, la cassola, els assessors, els crits de la seu i els nouvinguts, la tieta, els silencis, les cares llargues, el que a missa del diumenge de rams (on l’Ajuntament no ha d’anar) estigués ell sol, al banc de l’Alcalde (que no pot ocupar, perquè no ho és),… la presentació per al dia 30 d’abril… estem que no vivim!
Va! Per picar-lo i fer-li l’enseta, ja que ell es pica amb no res, a veure si es descobreix, li puc dir: Foi- Foi, que no l’ensenya! Foi- Foi que no ne té!